20 de juliol 2008

Fast Alps 2008!!! Verbier (Crònica)

Escrit per Demolitsteam:

Ens aixequem a Verbier, esmorcem com a senyors i cap al telefèric, a veure que tal pinta el dia. D'aquesta zona ens n'han parlat molt bé, però la gent que ha vingut sempre ho ha fet amb locals, i nosaltres anem sols, i a més no he pogut aconseguir ni tracks ni mapes fiables, per lo que pot passar qualsevol cosa.

A l'arribar al telefèric ja veiem un cartell que diu que de sortir-se de les pistes marcades res, que la poli et persegueix, i a part de les 3 del bikepark tot són pistes. La cosa pinta malament. Li tirem a la primera del bikepark i no està malament però tampoc mata, i a més té un tram per un barranc que ens supera i em de patejar una mica. Tornem a pujar, mentres jo vaig preguntant a tothom per info i la cosa cada cop pinta més negra. Una de les pistes del bikepark està tancada, per lo que només en queden dos, i una ja la hem fet. Anem per l'altra.

El començament és el mateix, i a mitja pista paro a cnviar les pastilles del darrera que estan a les últimes. I de pas vaig xerrant amb tothom que trobo. Tirem un mica més, i en una passarela de fusta no m'hi fixo bé i el que semblava una baixada es un saltet, al que arribo massa curt de velocitat i encara que tiro del manillar amb totes les meves forces foto una empuntada total i surto per orelles en plan superman. Sort de les proteccions, perquès em casco una de les considerables. Més endavant en una zona de corbes tancades es veu que al Nozone li he fet enveja i també marca el territori de manera espectacular. Això cada cop va pitjor.

Tornem a pujar fins dalt i com que la part del bikepark ja la hem liquidada anem a investigar una mica a veure que trobem. Planejem per una pista amb un paissatge acollonant, però que només li falta estar asfaltada, i a damunt sembla que serà així en tots els 1000 metres de desnivell que ens esperen. Però els deus estimen el bojos, i de quan en quan hi ha un cop de sort. Passen un grup de frnacessos o suiïssos, i els hi pregunto a veure si ens poden donar alguna idea, ja que ells també van amb l'integral i proteccions, i s'apiaden de nosaltres i ens diuen si volem anar amb ells, a lo que els hi contesto immediatament que si. Després el tio que els fa de guis em mira fixament i em pregunta: No teniu por, no? La meva resposta evidentment és que no, mentres el Nozone em mira no entenent res i jo penso que ja és veurà.

I a partir d'aquí festival total. Sortim de la pista una mica més endavant i enllacem un corriol que planeja primer, per baixar després, per una cresta, on anem saltant tot de tancats per les vaques, on el nozone es compra una parceleta de manera espectacular, per arribar a un corriol en corbes de 180 graus técniques i acollonants, pel mig d'un bosc alpí, on baixem tots a fondo entremig de la vegetació i l'olor a frens socarrats. Després de les 20 primeres corbes no noto massa les mans, després de les 20 següents començo a no notar gairebé res, i de quan en quan els tios ens ensenyen llocs per on la gent es tira en paracaigudas, ja que son salts nets d'uns 200/300 metres, o sigui que no es cosa d'equivocar-te en cap cruïlla. Arribem abaix absolutament fossos, però increiblement contents, i quan ens mirem la pared per la que acabem de baixar sembla impossible que allí hi hagi un corriol. Per recordar.

Planejem a l'estil alpí,. o sigui puja baixa trencador, amb algun tramet més de corriol, fins arribar a le chable, on tornem a pillar el telefèric fins la part alta de Verbier. Agraïm al destí el fet d'haver trobat aquesta colla, i els hi donem les gràcies de totes les maneres possibles, i ells ens pregunten que si volem continuar amb ells, a lo que evidentment no ens neguem. Ara toca planejar una mica, per després empalmar una pujada amb rampes matadores per guanyar una collada, a uns 300/400 metres per sobre dels nostres caps. Trec el fetge però arribem adalt i saltem cap a la part de darrera de l'estació, que dona cap a una altra estació. Corriol més de pedra, a l'estil pirenaic, amb unes vistes espatarrants i on no es pots entretenir, que se t'apila la feina. Ens casquem un 1000 metrets més de desnivell a fons, per arribar a un telefèric que ens ha de tornar cap a la vall de verbier.

Un cop adalt apanyem una mica una de les seves bicis i mirem els rellotges, tot mirant també de reull uns nuvols negres que s'acosten. Ells diuen que encara queda temps per anar a fer un "petit sendier" i cap allí anem. "Petit sendier" ni osties, corriol en baixada amb arrels i trams ràpids que acaben en corbes de 180, on torrem els frens una vegada darrera l'altra, on no tens temps de pensar en res més que no sigui intentar mantenir-te sobre de la bici i frenar, encara que ja no saps ni amb quines forces. A mitja baixada el Nozones li comencen a fallar els frens, i els meus també estant fins, però és que els hi estem foten una canya que deu ni do. Al darrer terç comença a pluure, cada cop més. Tirem amunt per una carretera que pica considerablement, per aconseguir arribar al teleweb que ens ha de tornar a la vall de verbier, amb el temps just i una tormenta que cada cop és més espessa.
Arribem al telefèric sense que sobri massa temps, jo absolutament mort, i tirem amunt, mentres comença a caure una tormenta que sembla que s'hagi d'acabar tot. Sortim adalt, ens posem el xubasquero i tirem per pista, i sort, cap a Verbier, on tenim la furgo. Baixada a fondo, on no m'estic petant baixant per pista de lo rebentat que estic. Arribem a la furgo fossos a més no poder, però amb l'absoluta convicció de que avui ha estat una dia épic. 50 km's en baixada, dels que si li treiem els 7/8 que haurem fet en la darrera baixada per pista tota la resta ha estat trialera potent. Uffff, dificil fins i tot de pair.

Un cop ens treiem la roba bruta anem al complexe esportiu a fotre'ns una dutxa, que ens sap a gloria, posem uns litrets de gasoils a la furgo a un preu indecent, i tirem avall, fins a martigny, i després amunt un altre cop, per anar a Champery, on busquem un lloc per sopar, i posar alguna cosa al cos que portem tot el dia amb un parell de barretes i necessitem energies per demà. Sopem com a senyors, amb pizes i pasta, per veure si fem una mica de fons per demà, que tenim més feina, encara que tal i com estem ara ens sembla feina impossible. Després del soparet anem a organitzar una mica les coses per la furgo, que les tenim de qualsevol manera, i ens fotem a dormir, que estem que no podem més. I això que són les 10!!

En quan tingui una estoneta més!!!!